Potser és el confinament o potser és cert que cal agafar perspectiva per a tornar amb més força que mai… Però la veritat és que el nivell de melancolia cada dia és més alt.

Trobem a faltar les fruites que porta Mario cada matí, el suc recentment espremut de Carmen, les torrades amb embotit i l’olor de cafè. Trobem a faltar el good morning, el buenos días, el bon dia i el bonjour.

Els banys súper netets i els llits perfectament fets, amb extrema tibantor en els llençols, de la Khadija. El silenci. Els ocells. El nostre llimoner.

Els check-outs i check-ins. El somriure de la Susanna. Els accents australians i japonesos, israelians, italians, anglesos i suecs, gaditans i madrilenys, catalans i gallecs. Les vostres anècdotes, xerrades i coincidències. Fins i tot, el telèfon del Cluc sonant a hores intempestives.

Trobem a faltar els vostres missatges I dibuixets al llibre de visites, els somriures assossegats que abandonen l’hotel després de dies de desconnexió.

Qui ens anava a dir que ho trobaríem tot, tant, tant a faltar…

Només esperem que quan hagi passat tota aquesta bogeria no torneu a marxar mai.